Perquè després de tenir un fill es mouen moltes coses en l’ànima del pare i la mare: des de l’experiència del part, el postpart i la famosa depressió, els dubtes, les inseguretats, el canvi de passar de ser parella a ser família, el canvi de passar de ser fills a ser pares, la responsabilitat, etc.
El naixement de cada infant suposa una gran oportunitat de créixer i madurar per als pares, especialment per a la dona. Viure el puerperi amb consciència ofereix l’oportunitat a la dona d’endinsar-se en el més obscur de la seva ombra i tornar a renéixer, havent conegut i sanat allò que li impedia arribar a connectar amb tota la seva força i havent pogut fer les paus amb les seves avantpassades. El nadó ens reflecteix tot allò que no volem veure a diari i ens dóna l’oportunitat de sanar-lo.
D’aquí la importància dels grups de criança. Des de molt antic, les dones es reunien i compartien aquesta etapa. Les més experimentades ajudaven les noves mares i les ajudaven a entendre els seus processos. A Premià de Mar volem engegar un grup de criança. Si t’interessa participar-hi, pots informar-te’n trucant al 645 47 53 72.

Capacitats lingüístiques:
Quan al seu voltant està passant alguna cosa que no li agrada o que li molesta, crida.
Reconeix perfectament el seu nom, però encara no és capaç de pronunciar-lo.
Pot imitar perfectament les melodies que escolta.
El seu vocabulari és d’unes 5
o 6 paraules. Capacitats socioafectives:
A vegades ofereix joguines als amics, però encara no juga amb els nens de la seva edat.
Comença a donar mostres de ser independent.
Quan està content es mostra afectuós amb els grans.
Col·labora en algunes situacions, com pot ser a l’hora del bany o mentre l’estem vestint. Capacitats psicomotrius:
S’aguanta dret, però encara cau amb freqüència.
Li segueix agradant pujar i baixar escales.
Fa seriosos intents per caminar sol.
Pot fer gargots amb llapis de colors.
Pot inserir peces, cada vegada de menor mida, en els llocs corresponents.

Hay que intentar buscar juegos con los que aprendan, realizar juegos de contacto y movimiento, al principio han de ser suaves y con el tiempo pueden ser más activos.
Aprovecha cualquier momento para hacer el "tonto", por ejemplo intenta dar el biberón a una foto en lugar de ellos mismos, no pasar nunca por alto formas fáciles de dar a los niños pues son un alimento para su pensamiento, como también propuestas sencillas para entender las formas, los colores, los números...
Podemos aprovechar el momento del desayuno para jugar con las galletas, por ejemplo, a que son aviones que están aterrizando y despegando continuamente... todo vale, hay que poner la imaginación a trabajar para que cada día el niño intente hacer casi sin esfuerzo y por si mismo el mayor número de cosas.
A medida que van creciendo, los padres deben aprender a contar historias de forma graciosa para que se diviertan, por ejemplo: si estamos hablando de un perro le diremos que tiene cuatro colas y una pata, con esto ellos se reirán, pero además aprenderán que es algo imposible.

La succió dels dits és molt habitual amb els nens. Es poden xuclar qualsevol dit, però el més freqüent és el polze. S’ha parlat de diversos motius pels quals el nen té aquest mal hàbit. Potser perquè el nen no queda prou satisfet després de menjar o per problemes d’ansietat, inestabilitat emocional...
Com a conseqüència d’aquest hàbit, les dents superiors es desplacen cap endavant, i les inferiors cap endarrere. Ens queda el que en diem una mossegada oberta, en la qual hi ha un contacte en les peces posteriors i ens falta contacte en las peces anteriors.
Si aconseguim que deixi la succió abans dels 3 anys, la mossegada oberta es pot recuperar espontàniament. Si persisteix l’hàbit, la deformació serà cada vegada més important.
L’ús prolongat del xumet causa també una mossegada oberta anterior. Però avui en dia no se li dóna tanta importància com a origen de males oclusions, ja que el nen acostuma a perdre l’hàbit de succionar el xumet ben aviat.
La interposició de la llengua entre les dents, així com la respiració bucal (el nen respira per la boca en lloc de pel nas probablement perquè hi ha una hipertròfia de les adenoides o un desviament del septe nasal) poden també ocasionar-nos aquesta mossegada oberta.

Les primeres dents comencen a sortir als 6 mesos d’edat. Les primeres en aparèixer són, generalment, les dues incisives centrals inferiors i les dues superiors. Després aniran sortint les incisives laterals, les canines i els queixals de llet. Cap als 30-36 mesos d’edat, la dentició de llet ja s’haurà completat, amb un total de 20 dents. A vegades l’aparició d’aquestes dents va associada amb dolor i sensibilitat a les genives.
Tot i que aquestes dents seran reemplaçades per peces permanents, la cura de les dents de llet és molt important perquè ens mantenen l’espai que posteriorment ocuparan les dents definitives. Les càries, els traumatismes o qualsevol altre tipus de lesió que afecti les dents de llet haurà de ser tractat per tal d’evitar possibles complicacions.
La primera visita al dentista es pot fer entre els 12 i 18 mesos. Així el dentista podrà aconsellar als pares una bona higiene oral o podrà detectar qualsevol tipus d’anomalia que hi pugui haver. I, a tot tardar, aquesta primera visita la podem fer fins als 3 anys, edat en la qual el nen, com ja hem dit, tindrà totes les seves dents de llet.

•Tot nen ha d’aprendre que una manera de fer agressiva és inacceptable.

• És equívoc respondre amb una agressió (ja sigui de paraula o d’acció) a la conducta agressiva del nen, ja que estarà més alerta del que fem que no pas del que puguem dir-li. És clau no ésser un model agressiu.

•Quan el nen expressi una manera de fer agressiva, se l’ha de dur a un racó de l’habitació i explicar-li d’una forma senzilla però ferma, que no se li és permès colpejar, mossegar, pegar, etc.

•S’han d’evitar expressions que puguin anar en detriment del nen, com “ets dolent”, “insuportable”, etc. És molt més just parlar sobre la seva conducta i no posar etiquetes despectives.

•Quan el nen sigui correcte i amable amb el seu entorn, se li ha de reconèixer positivament.

•Quan estigui interaccionant amb altres nens, cal prestar atenció per poder intervenir (si la situació ho requereix).

En el cas dels més petits, és important que els pares els acompanyin a l’escola els primers dies de classe, encara que més endavant ho acabi fent una altra persona.
També serà de gran utilitat el fet de preparar junts la motxilla i el material necessari per a les diferents matèries i activitats.
Els de més edat haurien d’ajudar en la compra dels llibres de text i del material acadèmic; també a deixar-ho tot llest forrant els toms i posant-hi el nom. D’aquesta manera tindrem l’oportunitat de poder fullejar plegats els nous llibres i aconseguirem que comencin a familiaritzar-s’hi i a tenir un cert interès per utilitzar-los.
Però el més important serà que els demostrem el nostre afecte sempre que en tinguem ocasió i que mai no els amenacem amb frases com “ja veuràs ja… quan vagis a l’escola…”
Per als nostres fills tornar a l’escola ha d’ésser un moment especial i s’ha de procurar que el visquin amb il·lusió i entusiasme i que els pares generin una actitud positiva davant del nou curs.

> Primer de tot els pares han d’evitar tenir una actitud temorosa ja que els gelos són un mitjà per créixer i madurar.
> L’espai d’edat entre germans ajuda a minimitzar els gelos. Diferents autors aconsellen 2 o 3 anys de diferència ja que el desenvolupament cognitiu i emocional és suficient per entendre millor la situació. A la vegada, també suposa un distanciament que li permet rivalitzar menys amb el seu germà per joguines o activitats, ja que els estadis evolutius són molt diferents.
>  Abans de l’arribada d’un nou germà s’ha de proporcionar explicacions adaptades a l’edat del nen referents a l’embaràs, el part i l’arribada a casa d’un nou membre. Aquestes explicacions es caracteritzen per:

El joc està íntimament lligat amb la necessitat que tenen els nadons d’actuar i moure’s i és per això que si els ensenyem a jugar els hi proporcionem plaer i goig.
De 0 a 6 mesos podem utilitzar objectes com sonalls de colors, animals de goma, mòbils de bressol, catifes de colors i elements amb llums i so. Dels 6 als 12 mesos ja podem introduir ninots i animals de drap, pilotes, joguines especials per l’aigua, peces d’encaix, corre passadissos... Dels 12 als 18 ja s’entretenen amb els tricicles o motos sense pedals, joguines de construcció, carretons o camions grans per poder carregar-los,  instruments musicals, llibres amb imatges i finestres, també comencen amb els jocs participatius d’amagar objectes, tapar-se els ulls per anar-se’n i després fer “tat”, jugar al parc amb els gronxadors i tobogans...
No hauríem d’oblidar també que els agrada moltíssim que els expliquem contes i els cantem cançons. Juguem-hi!!
Fer-los jugar és ajudar-los a créixer.

Existeixen dos tipus d’anorèxia nerviosa:
1 RESTRICTIVA, en la què la pèrdua de pes és conseqüència de la restricció de la dieta i excessiu exercici físic.
2 PURGATIVA, en aquest tipus d’anorèxia s’afegeixen conductes purgatives i afartaments de menjar mentre es produeix el trastorn anorèxic.

L’anorèxia nerviosa apareix en joves adolescents i és una malaltia greu. És molt més freqüent en les dones, encara que la incidència en nois cada cop és més alta.
Sobre l’edat d’inici existeix un acord en què sol aparèixer en la primera adolescència, cap als 13 anys, encara que cada cop apareix en edats inferiors. També pot presentar-se en persones grans.
L’anorèxia és una malaltia que es pot detectar abans que la bulímia, ja que els malalts deixen de menjar, tenen distorsions sobre el seu propi cos (dismorfofòbia) i poden tenir dificultats per concentrar-se i per relacionar-se.

El que s’utilitza normalment com a indicador de l’estat nutricional de l’individu és l’índex de massa corporal:

IMC= Pes / Altura2(al quadrat)
1 Valor inferior a 17: patològic
2 Valor entre 17 i 20: baix pes
3 Valor entre 20 i 25: pes adequat
4 Valor superior a 30: obesitat

Pautes per prevenir els trastorns alimentaris des de la infància:
5 Menjar en família i establir horaris fixos.
6 Evitar autoalimentació a la carta
7 Escoltar, sobretot en l’adolescència.
8 En cas de sospita consultar amb el pediatra o metge de família.