És possible que, tal i com es dóna en el món animal, l’agressivitat sigui un tret instintiu en l’ésser humà, però, sobretot, sol aprendre’s per mitjà de la imitació i la frustració. El model més poderós per a un nen són els seus pares i la influència que aquests excerceixen en ell és superior a la de qualsevol serial televisiu violent. Això vol dir que, tot i que una bufetada o un crit puguin ser útils en determinades situacions, correm el risc que el nostre fill no aprengui una manera millor per solucionar els seus propis problemes. D’altra banda, els pares que no raonen les seves decisions o que humilien el seu fill, generen un alt grau de frustració, la qual cosa podria provocar reaccions agressives.

Segons el diccionari, l’agressivitat es defineix com la intenció de fer mal a una altra persona mitjançant l’acció o la paraula. Per tant, és evident que es tracta de quelcom negatiu; així doncs, serà necessari aprendre a controlar-la.
Com s’aprèn a controlar l’agressivitat? Si el castiguem, augmentarà. Si li permetem, encara podria augmentar més perquè se li donaria l’opció de tenir més ocasions per entrenar aquests tipus de conductes; el pitjor dels casos serà si a vegades el castiguem i, en d’altres, li ho permetem, ja que d’aquesta manera no aconseguirem que assimili un model clar de com actuar.
Si tot això no funciona, què podem fer per tal que el nostre fill aprengui a controlar l’agressivitat?
Hem de ser constants i congruents. El nostre fill ha de tenir clar que ens posicionem en contra de l’agressivitat i això només s’aconsegueix predicant amb l’exemple. No es permetrà de cap de les maneres, encara que això suposi haver d’interrompre el nen constantment. No castigar, sinó dialogar. Se li ha d’explicar que hi ha altres vies més aconsellables per solucionar qualsevol problema.