A mesura que creixem, tendim a reproduir les conductes que hem enregistrat durant la infantesa.

L’ésser humà és un ésser social que creix, adquireix consciència i aprèn a ser feliç, justament, de la seva relació amb l’entorn.
D’infants no coneixem els límits i estem absolutament centrats en nosaltres mateixos. És tasca de pares i educadors mostrar, amb la seva manera de viure i de veure les coses, els paràmetres necessaris perquè la nostra vida social es fonamenti en el respecte i la nostra convivència amb els altres pugui ser positiva, harmònica i enriquidora.
A mesura que creixem, tendim a reproduir les conductes que hem enregistrat durant la infantesa. Si hem crescut en un entorn repressiu, tendim a desenvolupar conductes repressives; si ho hem fet en un ambient autoritari, tendim a caure en l’autoritarisme; si el nostre ambient infantil, en canvi, ha estat respectuós, serem respectuosos en les nostres relacions... Així, de forma inconscient, reproduïm  comportaments que no sempre són els més adequats per desenvolupar-nos en llibertat i harmonia.
Això és molt clar en l’àmbit de treball, on es reprodueixen actituds de superioritat i inferioritat, depenent del bagatge cultural de cadascú. Hi ha persones que estan convençudes que l’única manera de tractar aquells que estan al seu càrrec és amb mà dura, des de l’autoritarisme més destructiu fins a la submissió més alienant. Són relacions entre éssers incomplets que no s’han plantejat posar en quarantena tot allò que havien après. Que no són conscients de què tot allò que hem après no sempre és el més adequat.
Fer-se adult, vol dir encetar un procés de revisió i presa de consciència de totes aquelles conductes enregistrades durant la infantesa, quan els filtres de la nostra ment encara no ens permetien una discriminació adequada entre allò que és beneficiós, per a mi i per als altres, i allò que no ho és, per tal d’anar desbrossant les males herbes, deixant desenvolupar només allò que em permet avançar des del respecte i em permet reconèixer en l’altre un ésser humà tant singular com jo mateix, amb potencialitats i mancances, amb llums i ombres, amb alts i baixos...
La mesura de la nostra maduresa com a éssers humans rau en la nostra capacitat de saber demanar disculpes quan ens equivoquem, en lloc de cercar qualsevol justificació que ens faci immunes a qualsevol error.
Plantegem-nos, doncs, una revisió constant de les nostres relacions. Analitzem minuciosament els nostres comportaments i, si ens adonem que estem convençuts que sempre tenim raó o bé que la raó sempre és dels altres, proposem-nos un camí de creixement que ens permeti adonar-nos de la nostra realitat. No dubtem a passar de manar a demanar, de judicar a comprendre, de la infal·libilitat a la humilitat. Només així, serem capaços d’aprendre en lloc d’alienar-nos, d’estimar en lloc de judicar, de ser immensament feliços tot fent feliços els altres.