Tenim la responsabilitat de deixar als nostres fills un món millor que el que hem trobat.

Un dels principals entrebancs per al nostre desenvolupament com a éssers humans és el reguitzell de coses que deixem per demà. Massa sovint, les coses urgents desbanquen les coses importants. Ens deixem endur per qüestions superficials i, amb l’excusa de no tenir temps, anem ajornant allò que indiscutiblement ens faria créixer.
I és que, molt sovint ens fa mandra encarar amb valentia aquells tics que frenen la nostra expansió de consciència. Ens deixem endur pel remolí de la rutina diària i deixem per demà l’exercici de soledat i introspecció necessaris per avançar en allò que sabem ens farà créixer.
Això ens fa viure d’una forma superficial i l’única cosa que perpetuem és un estancament profund i una insatisfacció creixent. Des d’aquesta perspectiva, és molt difícil viure amb plenitud i estimar amb la puresa necessària per fer-nos feliços i fer feliços els altres. Mentre malbaratem el nostre temps lamentant-nos per allò que no fem, la nostra vida discorre sense sentit.
En temps difícils, com els que ens toca viure, cal revisar amb urgència la nostra escala de valors i esmerçar-nos a destriar minuciosament les coses urgents i les coses importants, posant cada cosa al seu lloc.
Demà ja és massa tard. Només avui podem introduir canvis significatius en la nostra vida. Demà farà fructificar les llavors que avui sembrem. Si cada dia ens proposem fer un pas, per petit que sigui, a aprofundir en la nostra font de saviesa interior, amb el temps els fruits sadollaran la nostra existència.
I a nivell col·lectiu, cada una de les passes endavant que fem avui representa una evolució que, de no fer-se a temps, caldrà fer-la amb revolució.
No es tracta, doncs, de fer grans gestes, sinó de viure constantment des de la seguretat que som diamants en brut que, dia rere dia, van expulsant-se part de la seva negror per esdevenir, com més aviat millor, la joia més preuada.
La societat està també fent un camí de creixement. Així, doncs, cal estar amatents a voler descobrir totes les realitats existents, malgrat que els mitjans de comunicació només ens mostrin aquelles que interessen a uns quants. Cada injustícia que denunciem, cada situació de precarietat humana que fem saltar als mitjans, són elements indispensables per avançar vers un destí comú sense desigualtats. Si callem davant la injustícia acabem esdevenint-se còmplices.
No permetem que res ni ningú no aturi el nostre esdevenidor col·lectiu. Tenim la responsabilitat de deixar als nostres fills un món millor que el que hem trobat, i això no té cap relació amb els diners, sinó a forjar els valors i conviccions imprescindibles perquè ningú mai més no pugui aixafar ningú.