Fer-se gran, a més de les mancances físiques i vitals que t’afecten, és la tristesa que et produeix veure que pel camí vas perdent aquells coneguts, amics, amics íntims amb els quals vas compartir i gaudir de l’època més feliç de la vida, la joventut. T’adones que vas quedant sol quan ja no trobes aquella persona que li podies dir  “te’n recordes quan…”.
És llei de vida, una vida que jo divideixo en cinc etapes: infantesa, pubertat, joventut, maduresa i vellesa.
Durant aquest recorregut s’hi troben roses i espines. L’inici és una rosa, però fent camí sorgeixen espines i és precisament per aquestes quan t’adones del valor que tenen les roses. Al final de la vida, trobaràs tot allò que tu li has donat, perquè sempre retorna el que tu li dónes. En tot cas, com diu mossèn Ballarín: “Per a un creient, el do dels consoladors és el do de l’Esperit Sant”.