Sovint, amb la meva mare, que pateix Alzheimer, passegem vora del mar, ja que gaudir del paisatge marítim és un dels seus majors plaers.
El diumenge vaig pensar que, a més de gaudir del paisatge, podríem fer un aperitiu i vàrem anar a un conegut restaurant de la platja. Tenien taules parades preparades per als dinars, però era d’hora i encara hi havia poca gent.
Vaig demanar si podíem asseure’ns en una taula prop de la barana, el cambrer ens n’oferia una altra, però davant la meva insistència va acceptar, i ens vàrem acomodar en una que no estava parada.
Després de més de 20 minuts d’espera, vàrem haver de marxar, ja que ningú no ens va atendre. Va ser una llàstima, allà hi ha cambrers simpàtics i agradables, però aquest veterà ens va castigar, per la meva insistència a disposar d’una altra taula (que no estava ni reservada ni parada).
Al dia següent, tot fent esport, vaig passar pel davant d’aquest restaurant, i el mateix cambrer em saluda amb un gran somriure.
Ja no és qüestió de temps de crisi o no, però sembla que els cambrers tenen tot el poder per escollir els seus clients.