Un dels temes més complicats que arriba al nostre despatx és, sens dubte, la recerca de persones desaparegudes.
Bàsicament, podríem agrupar aquest tipus d’investigacions en tres grups:
1. Pèrdua de contacte (per
   temps o per distància)
2. Desaparicions voluntàries
3. Desaparicions involuntàries.
En el primer grup, hi trobaríem aquelles recerques de persones, vives o mortes, amb qui hem perdut el contacte o el rastre pel pas del temps o per un canvi de domicili.
Trobaríem aquí, per exemple, la recerca d’avantpassats (per establir-ne una relació genealògica per temes de reclamació d’herències) o també la certificació de defuncions per poder vendre una propietat, etc.
En aquest grup, el detectiu bàsicament realitza consultes a registres públics com poden ser el Registre Civil, els registres parroquials o el Cens Històric Municipal, entre d’altres.
En el segon grup, hi trobaríem principalment la desaparició de morosos (persones físiques o jurídiques) i menors per desavinences familiars o relatives a adopcions.
En el cas d’empreses moroses que desapareixen, és important que el detectiu pugui arribar a establir una relació dels òrgans socials d’aquesta amb altres empreses o altres òrgans socials amb qui, moltes vegades, existeix una relació de parentesc, així com determinar una possible descapitalització a favor d’empreses paral·leles de manera que, principalment, es realitzaran consultes al BORME i també als registres civils i Registre de la Propietat.
Si s’investiga la desaparació d’un menor, el detectiu ha de fer un treball d’investigació realment important, seguint el possible rastre que deixa el desaparegut en els seus desplaçaments, pagaments, etc., partint sempre de l’entorn habitual i les relacions conflictives que haguessin creat aquest malestar familiar.
Tota una altra història és l’a-partat de les adopcions on pot arribar a ser fins i tot impossible assolir un resultat positiu en la investigació.
En tots aquests casos, però, és decisiva la informació que ens pugui aportar el client, per insignificant que sembli, de vegades, qualsevol detall pot ajudar a avançar de manera notable.
Per acabar, el tercer grup ens situaria dins el camp del delicte públic, concretament en la detenció il·legal (coneguda com a segrest). Cal dir que en el moment en què el detectiu es troba davant d’un indici de delicte està obligat a comunicar-ho a la policia i depèn de la voluntat del jutge poder continuar amb una investigació privada paral·lela a la de la policia.
Tot i això, són innumerables els casos en què els detectius han col·laborat amb les investigacions policials aportant informació addicional rellevant en alguns casos.
Per citar-ne només alguns, tenim el famós segrest de la farmacèutica d’Olot i, més recentment, la desaparició de Madeleine a Portugal.
Tots tres grups, però, requereixen un treball de camp important, i recopilar un munt d’informació que cal classificar i ordenar cronològicament, per no esmentar els desplaçaments i la gran quantitat d’interrogatoris i consultes que ha de fer el detectiu que fan encarir considerablement aquest tipus de serveis però que, tot i axí, moltes vegades la despesa es veu recompensada per un retrobament familiar o l’ adquisició de propietats provinents d’una herència.