Bruno Oro és conegut per la seva faceta d’actor als programes de Polònia i Crackòvia. Va sorprendre, però, el 2008, amb l’edició del seu primer disc Napoli, cantat íntegrament en italià, la seva llengua paterna. El seu segon treball, Tempus fugit, ens ofereix 11 noves composicions pròpies que es mouen entre la cançó, el jazz i el pop. Dins el 2n Cicle d’Autor de Mataró, Oro el presenta el 28 d’octubre, a les 23 h, a Privat. LA CLAU ha parlat amb ell abans del concert.

A Tempus fugit combina el català, l’italià i el castellà amb la cançó, el jazz i el pop. Què vol transmetre amb aquest nou treball ple de multiplicitat d’estils i registres?
La meva passió per la música, en la seva variada manifestació d’estils, i la meva visió del món i dels personatges que s’hi passegen.

La música, la cançó… en el seu cas, són també una manera d’explicar històries? Quines trobem en aquest nou disc?
Són històries sobre la mort, el mar, la meva àvia, Cadaqués, Nova York, algunes de teatrals com Sono incazzato o Risotto en fa menor...

Tempus fugit s’ha enregistrat a Nova York i compta amb un repartiment de músics molt bo. Com ha anat aquesta experiència?
Fantàstica perquè en una ciutat com Nova York -la meca de la música- la dispersió era mínima i els músics d’alt nivell.

Amb Napoli, en llengua italiana, homenatjava la seva llengua paterna i sorprenia el públic amb aquest registre. Per què comença amb un treball discogràfic en italià?
Perquè sí, no hi ha cap motiu en especial, potser en ser el primer em feia una mica de cosa cantar en català...

Tornant a Tempus fugit, es mostra amb una concepció més global. La música és la manifestació artística que permet, en aquests moments, ser més universal?
Sí, i també la que permet ser més particular i local. És l’art més màgic, instantani i colpidor que hi ha.

El públic que l’escolta a través dels enregistraments és diferent del que va als seus concerts?
No, perquè crec que la proposta dels discos és prou personal per despertar la curiositat de veure el directe, que no es limita a ser un simple concert sinó que va més enllà. En directe la gent descobreix moltes sorpreses que van més enllà de la música.

S’estableix una relació diferent amb el públic dalt de l’escenari, més intensa?
I tant! És meravellós l’escenari, on gaudeixo més, i l’experiència és molt intensa tant per a mi com per al públic.

Vostè es troba a gust en els directes, en els concerts? Poden implicar una pressió que no permeti gaudir-los?
No en el meu cas, perquè per a mi cantar i tocar el piano són coses que he fet des de fa molts anys, també en espectacles de teatre amb la Clara Segura, i m’és molt còmode.

La seva activitat als programes televisius humorístics Polònia i Crackòvia juga a favor o en contra en la seva trajectòria com a músic?
A favor i en contra. A favor en l’àmbit promocional i en contra perquè hi ha qui es pensa que els discos me’ls componen i que tot és un muntatge comercial. El que no saben és que toco el piano des dels 10 anys i que la música per a mi és una passió equiparable a la interpretació.

Quines són les claus de l’èxit de l’humor català, el que el diferencia d’altres formes humorístiques?
No ho sabria descriure, vull pensar que l’humor bo és universal i fa riure a tot arreu.

Actor, cantant… en quin paper es troba millor. Bruno Oro té més rols dalt de l’escenari i encara ens sorprendrà?
En tots dos. Vull pensar que encara puc sorprendre, és l’únic secret d’aquesta professió, renovar-se o morir!

I tornant a la música, després de Tempus fugit ja té plantejats nous objectius que es puguin explicar?
Hi ha un projecte de teatre amb la Clara Segura en un horitzó no gaire llunyà...