Josep Pons és col·leccionista de discos i locutor de ràdio. Va néixer el 1938. Professionalment s’ha dedicat a activitats vinculades amb el camp, però amant dels discos, de ben jove va començar a col·leccionar-los. Actualment, té un fons amb més de 50.000 cançons enregistrades en milers de discos (de pedra i vinil), a més de cassets, CD i arxius digitals. D’aquesta col·lecció destaquen 8.000 discos de pedra, alguns veritables peces de museu. La seva passió per la música l’ha dut també a la ràdio, a través del programa Recordant el passat, que emeten Ràdio Cabrera de Mar, Vilassar Ràdio i Mataró Ràdio, entre d’altres de Catalunya, a més d’haver col·laborat amb Radio Nacional. En les seves emissions, seguides per molta gent, ens porta la música d’altres temps.

Com va començar la seva vocació de col·leccionista de discos?
Quan era petit instal·laven l’envelat a les festes, un costum que ara s’ha perdut, i el posaven a la plaça on jo vivia, per tant, sentia la música de les orquestres que llavors estaven de moda i les melodies que eren d’actualitat. Les melodies passen de moda, però el record et queda. Així, van anar sortint altres ritmes, altres modalitats de ball, però em va quedar el record d’aquelles melodies. Aquelles melodies de la meva infantesa ja havien passat de moda després de la guerra. Després, als Encants de Barcelona tots aquests discos es venien molt barats perquè ja havia sortit la tècnica del microsolc, el disc era igual però amb els solcs més comprimits i amb una velocitat més petita, la qual cosa permetia una major durada de la gravació. Als Encants trobava discos amb música que jo recordava. A finals dels 50 i, en un principi, jo buscava coses molt concretes, però després, vaig conèixer alguns senyors, més grans que jo, als quals feia gràcia que un noi tan jove busqués aquell tipus de melodies. Tots ells eren entesos en música i cadascú tenia les seves preferències, per exemple, a un d’ells, li agradaven les bandes sonores i em va esperonar a buscar aquest tipus de música. Així vaig anar descobrint altres tipus de cançons. També em feia gràcia veure que portava discos a casa que, en escoltar-los, els meus pares recordaven les melodies de la seva època. Més endavant, quan vaig entrar a Vilassar Ràdio, hi havia un especialista en sardanes que conduïa un programa i es va assabentar que jo tenia una col·lecció de discos de pedra i em va demanar d’escoltar-los, jo li vaig dir que el so era millor en vinil, però ell em va dir que volia sentir-los tal com s’escoltaven als anys 30.

El col·leccionisme ha canviat molt amb el pas dels anys? Ara es compra més per Internet?
Sí, però jo no ho he fet. Jo sóc d’una associació de col·leccionistes de discos de pedra, l’única que hi ha a l’Estat espanyol, que es diu ASPE, Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat. Va néixer gràcies a una senyora que era la directora de la Fonoteca de la Generalitat, on es guarden gravacions antigues. De petita, durant la guerra, va estar exiliada a França i als Estats Units i quan va tornar, ja en època democràtica, va ser directora de la Fonoteca. Ella va ser qui va ajuntar tots aquells que hi anàvem a buscar gravacions que no teníem i va tenir la idea de fer una associació de col·leccionistes. Som poquets, però cada dos o tres mesos traiem una publicació on parlem de destacades figures antigues, de discografia, però del disc antic, de 78 revolucions.

Es dóna el cas que els col·leccionistes tinguin més material que els museus?
Sí, segurament sí. Per exemple, tot el material de l’ASPE el tinc jo. Així doncs, als més de 8.300 discos que tinc cal afegir els de l’ASPE, perquè no tenien lloc i em vaig oferir a guardar-los. A més, em serveixen quan em falta alguna gravació per poder emetre-la per la ràdio.

Continua activament fent col·leccionisme?
Sí, el que faig és, a més de catalogar el que tinc, gravar CD perquè no es perdin les gravacions. És com si fes una còpia de seguretat per si un disc es trenca. A més, tinc centenars de cassets amb les emissions que es feien a Radio Nacional, on es poden escoltar els artistes que havien estat famosos. També hi ha gent que em porta discos dels seus pares, perquè aquest patrimoni no es perdi. També vull destacar que, en acabar la Guerra Civil, els discos en català van ser perseguits i massacrats. I conservar-ne d’aquests i d’abans de la guerra encara té més valor.

La música també el va dur al món de la ràdio?
En el seu temps vaig col·laborar amb Radio Nacional, quan feien el programa Voces al desnudo, perquè jo escoltava un senyor que feia un programa de discos de pedra i em vaig assabentar que demanaven discos de la vedet Tina de Jarque. Llavors, quan aquest senyor va veure tot el meu material, em va dir que era una llàstima no compartir tot allò, que podria fer un programa per difondre-ho. Però jo mai no havia estat a una ràdio i em feia una mica de por, per això em van dir que ho gravaríem en lloc de fer-ho en directe. D’això ja en fa 40 anys!

Però hi ha un moment que fa un pas endavant i es posa a fer de locutor d’emissores locals?
Sí, vaig començar a Vilassar Ràdio, després a Ràdio Cabrera de Mar i a Mataró Ràdio. A més, el programa que faig a Ràdio Cabrera de Mar, Recordant el passat, l’emeten a Ràdio Palafrugell i a Ràdio Litoral. També el que vaig fer la temporada passada a Mataró Ràdio l’emetien a Ràdio Hospitalet i a Ràdio Montornès.

Com prepara el seu programa?
El meu criteri essencial és parlar de l’entorn de cada disc explicant anècdotes paral·leles que serveixin per donar a conèixer el context de l’època, així com les vides dels intèrprets. D’alguns personatges no es troba informació i s’ha d’anar a buscar. Així, he trobat persones que m’han facilitat informació sobre aquelles figures d’èpoques antigues, records i anècdotes que no surten als llibres. Això és el que m’agrada, explicar històries en l’àmbit casolà.

De l’època de la seva joventut, té algun record d’artistes destacats que vinguessin a Cabrera de Mar?
Va venir Mary Santpere i jo li vaig portar un àlbum de 12 discos amb tot de material del seu pare, Josep Santpere. Però ella ja el coneixia aquell material, tot menys un. Llavors em va dir “això sí que ho has de guardar, és un tresor”, ella ni sabia que s’hagués gravat allò, una gravació de 1917 de quan la companyia de Josep Santpere va estrenar L’auca del senyor Esteve. També recordo el Trío Guadalajara i Jorge Sepúlveda, que durant la seva actuació va començar a ploure i tothom va haver de marxar de l’envelat. O que el mateix representant que portava Jorge Sepúlveda havia de portar un ventríloc que s’acompanyava d’un personatge que es deia Pau Pi, finalment el ventríloc no va poder venir i quan van anunciar a la gent que no sortiria en Pau Pi van fer una xiulada com no n’he sentit mai.