El grup de pop Élena, liderat per Helena Miquel, cantant de la popular banda Delafé y Las Flores Azules, va iniciar la seva trajectòria musical en el moviment indie barceloní a finals dels 90. Des del seu primer disc, Porelamordedios (2001, Satèl·lit K) fins al seu treball més recent, titulat D’herois i desastres (Warner Music Spain, 2011), Élena ha seguit una clara evolució musical en la qual adopta el català com a única llengua d’expressió i incorpora matisos soul. El dia 19 actuarà a l’Auditori de Barcelona, on oferirà en concert els temes del seu últim disc, així com una escollida recopilació de la seva anterior discografia.

Què representa D’herois i desastres en la vostra trajectòria com a grup?
Diverses coses, perquè aquest és el disc que consolida la nova formació. En Un cafè, setanta matins, el nostre primer disc com a grup, hi havia dos membres nous, no ens coneixíem gaire i l’elaboració resultava complicada. Hem hagut d’arribar a una equació i a un enteniment, i hem necessitat dos anys per aconseguir-ho. En aquest segon disc tot ha estat molt més fàcil de fer, ja tenim una dinàmica, les cançons han sortit més de pressa... D’herois i desastres ha suposat la consolidació de la nova formació i també del nou so de la banda. En aquest nou treball enfoquem les cançons en funció dels concerts, incloem els instruments de vent que portem a les gires per donar més energia i contundència i incorporem un estil més soul.

Quins són els temes més emblemàtics del nou disc?
És difícil destacar una cançó perquè tots els temes, encara que són diferents, estan basats en el pop. La seva estructura és estrofa, tornada. No obstant això, la primera cançó del disc, Bagatge i equipatge, és realment diferent del que havíem fet en anteriors treballs. Aquest és el motiu pel qual l’hem posat en primer lloc, per dir a la gent: “Mira el que ara som capaços de fer”.

A partir del disc Un cafè, setanta matins, vau deixar de costat l’anglès per incorporar el català com a llengua única; ha estat positiva l’experiència?
Sí, ha estat una evolució natural i enriquidora. Quan vam començar en el 99, la situació era molt diferent a l’actual. Anàvem a la cua del rock català, volíem allunyar-nos d’aquella etiqueta, i les nostres influències eren anglosaxones. Així doncs, en lloc de cantar en català vam decidir fer-ho en anglès. Amb els anys, ens hem tret del damunt els prejudicis i hem vist que la millor manera d’expressar-nos és en la nostra llengua materna. L’espai d’avui també és molt més positiu. L’escena ha crescut i permet que hi hagi un bon nombre de grups pop que canten en català.

Quins són els vostres projectes més immediats?
La gira va començar l’octubre i volem sentir les cançons a l’escenari. Això vol dir que encara han de rodar molt en directe. Ens fa il·lusió presentar els temes, actuar en sales de Catalunya i veure com ens va a València. Encara que l’objectiu d’un músic sempre és avançar en els seus nous treballs, el meu moment present se centra en la gira i en què les cançons sonin contundents a l’escenari.

Què t’aporten personalment els grups Élena i Delafé y Las Flores Azules?
Són bandes, escenes i missatges molt diferents. Cada formació m’ofereix coses complementàries. Potser perquè escric les lletres per Élena, em resulta més personal i intimista.