L’escriptor de Premià de Mar Pep Bras ha treballat 16 anys com a guionista a El Terrat d’Andreu Buenafuente. En la seva trajectòria professional destaquen feines fetes per a El Terrat de ràdio, La Cosa Nostra, A Pèl, Alaska y Mario i les dues gales dels premis Goya. Abans, però, va ser guionista de Julia Otero i Isabel Gemio, i director del programa Va de cine de TVE. Com a escriptor és autor de diverses novel·les, contes i obres de teatre en català. Destaquen la novel·la L’edat dels monstres o el llibre de relats El vaixell de les vagines voraginoses, amb el qual va guanyar el Premi La Sonrisa Vertical. Ara, acaba de publicar la novel·la La vida en siete minutos (Seix Barral). La va presentar recentment Jordi Évole de Salvados, a Barcelona.

Quines són les claus que determinen la seva nova novel·la, La vida en siete minutos?


La vida en siete minutos són moltes novel·les en una. La més evident és una història d’amor entre un home i una dona que es coneixen en un espectacle de màgia, quan són hipnotitzats i no recorden res del que els ha succeït durant set minuts. Però també és la història que escriu el protagonista, Insomnes, una sèrie de televisió on hi ha misteri, assassinats, viatges en el temps. I, entre aquestes dues, hi ha contes, llegendes, teories paranoiques que introdueixen personatges secundaris, etc. Per últim, és un experiment: volia demostrar-me a mi mateix que podia escriure una novel·la que arranqués com una comèdia i acabés en drama. En aquest sentit té una estructura semblant a la de les nines russes, perquè constantment t’apareix una nova història que no esperaves.

Després de publicar el 1999 la novel·la L’edat dels monstres, per què tarda tant de temps en treure una nova obra de llarg format com La vida en siete minutos?


D’entrada, tots els escriptors haurien de poder prendre’s tot el temps del món per escriure el llibre que tenen al cap. Treballar en altres feines és una putada (perquè allarga els terminis) però, al mateix temps, et permet ser lliure per tardar el que vulguis, no tens cap editor pressionant-te ni cap hipoteca que depengui de què en venguis molts el dia de sant Jordi. Fas el llibre que vols, i l’acabes quan tu decideixes.
Dit això, en realitat no és tant de temps el que he estat sense publicar. La vida en siete minutos la vaig escriure entre el 2006 i el 2009, però vaig començar a donar voltes a l’argument ja a mitjans del 2004. El meu llibre anterior, Sexe, Pentium, clearasil, és del 2000. Pel camí vaig publicar el conte La sogra al recull La vida sexual dels germans Miranda (2002), vaig escriure teatre (Comando a distància, 2003), vaig guanyar el Premi Paraula de narrativa breu 2008 amb el conte Un senyor i vaig publicar el conte Síndrome de Charles Bonnet a Fora de sèrie. Aquest últim conte, en concret, té un to molt semblant al de La vida en siete minutos, podríem dir que l’un i l’altre són complementaris.
Penso que després d’un llibre com L’edat dels monstres, que representava un punt i a part en la meva obra, havia de prendre’m un cert temps per apuntar bé el nou tret; si no, corria el risc de repetir solucions. En aquest sentit, el divertimento juvenil Sexe, Pentium… i els contes van ser una mena de metadona, de vàlvula de refresc mentre anava alambinant la complexa història de La vida en siete minutos.

Propers projectes literaris…


Fa dos anys que treballo en una nova novel·la, que té el títol provisional de La niña que hacía hablar a las muñecas. La història arrenca l’any 1909 amb el naufragi d’un vaixell català davant les costes del Brasil. Moren centenars de persones, i l’únic que sobreviu és el meu besavi, Joan Bras. A partir d’aquí, i de l’evolució de la meva família, traço el meu peculiar retrat històric del segle XX, fins acabar als nostres dies. No puc avançar més, però estic disfrutant molt.

Com veu la literatura catalana actual?


El més curiós és que hi hagi tants autors catalans de prestigi (Eduardo Mendoza, Vila-Matas, Ruíz Zafón…) que escriuen la seva obra en castellà. Si em preguntes estrictament per autors d’obra en català, jo diria que la veig com sempre. Hi ha autors molt bons que venen molt, d’altres encara més bons que no venen ni un llibre perquè no surten pels mitjans i es queden a casa a escriure; hi ha bons llibres escrits en català que triomfen a tot Europa i mals llibres però que tenen un títol fantàstic i arrasen a sant Jordi. L’important és que sapiguem diferenciar uns dels altres. Jo em quedaré més content el dia que l’Spielberg adapti Quim Monzó, a més d’Espinosa.

Què n’ha tret de bo del treball de guionista per a la seva tasca com a escriptor? I de dolent?


No hauria pogut escriure La vida en siete minutos sense tot el que he après aquests anys com a guionista. Sobretot, l’experiència que em va donar coordinar durant un any una sèrie de televisió, preparant amb d’altres guionistes la bíblia dels personatges, el mapa de trames, els girs, els clif hangers al final de cada episodi. Jo era un escriptor molt més intuïtiu abans de professionalitzar-me com a guionista. L’únic perill és que tendeixis a abusar dels diàlegs (l’arma del guionista). Però crec que no és el meu cas. De fet, quan escric llibres disfruto més descrivint que dialogant.

La televisió que veiem és tan dolenta com sembla? Cal saber seleccionar?

La televisió està vivint una de les èpoques daurades a nivell de sèries. Els millors guionistes, directors, actors i actrius són a les sèries. Hi ha trames més originals que a la majoria de pel·lícules que s’estrenen. I no parlo només de produccions americanes. Productes com Sherlock o Black mirror de la BBC són un plaer per als sentits. I val la pena aprofitar-ho. De la resta, en salvo poca cosa: Salvados, del gran Jordi Évole; Buenas noches y Buenafuente, Alaska y Mario, els partits del Barça…  I sinó, sempre es pot fer servir la tele per veure sèries comprades en pack, que és una delícia.

Les noves tecnologies ajuden a l’escriptor? Canvien els enfocaments literaris?

El més semblant a escriure a mà és l’ordinador. A partir d’aquí, la resta d’avenços són pures distraccions. Em van passar un software específic per fer novel·les, i quan portava 15 dies intentant desxifrar com funcionava, vaig tornar a fer el que Stephen King sempre diu que ha de fer un escriptor: “Tancar la porta del despatx i escriure”.