Estem vivint la decadència d’una civilització industrial, per entrar en una nova i desconeguda civilització digital, que encara no sabem com és i menys com serà

Cada vegada més persones s’adonen del fet de trobar-se en una forta i radical situació de transició, que està generant una societat completament desorientada que ha perdut la brúixola de navegar. Les formes de convivència més tradicionals, entre elles la família, pròpies del passat segle XX, ja no serveixen i, d’altra banda, les necessàries per viure en el nou segle XXI es desconeixen. Estem vivint la decadència d’una civilització industrial, per entrar en una nova i desconeguda civilització digital, que encara no sabem com és i menys com serà. Aquesta situació genera grans indecisions sobre què cal fer, en una societat en la qual predomina l’individualisme insolidari i el consumisme convulsiu, que obliguen, per poder viure, a deixar de pensar. Pensar s’ha convertit en una gran i perillosa aventura que cal evitar com sigui, per no entrar en situacions depressives no desitjades. Per fer-ho possible, cal començar ignorant grans contradiccions, clarament evidents.
Per mantenir el consum s’estan fabricant productes que duren dos dies. Si et compres una rentadora i al cap de cinc anys s’espatlla, millor comprar-ne una de nova, no surt a compte reparar-la. S’acorda allargar l’edat de jubilació als 67 anys, quan el món empresarial expulsa del treball remunerat persones amb poc més de 50 anys, per ser substituïdes per personal jove, amb salaris escombraria, als quals esprem com llimones, com si fossin mocadors de paper d’usar i llençar. Com que no entenem res, millor no pensar-hi.