L’aparcament massiu en residències geriàtriques, tard o d’hora acabarà desapareixent, segurament substituït per un model de vida comunitària, format per grups al voltant de sis persones.

El desplegament de la campanya a favor d’un habitatge digne en l’envelliment, centrat en les persones i econòmicament viable, posa en evidència que l’aparcament massiu en residències geriàtriques, tard o d’hora acabarà desapareixent, segurament substituït per un model de vida comunitària, format per grups al voltant de sis persones.
El tractament més esfereïdor i neguitós de la dependència es dóna en les persones que pateixen alguna demència, que els fa perdre el seu control intel·lectual i emocional. Per als seus familiars és terrible conviure amb persones que viuen, però que massa vegades no hi són. En aquestes situacions, fins ara, viure en una residència pot ser la solució, tot i que en aquest cas, l’adjectiu més adequat per aquestes residències hauria de ser el de psiquiàtriques. Quan s’observa una unitat de dements en una residència geriàtrica, de seguida et ve el cap el record dels manicomis, la desaparició dels quals s’ha justificat perquè s’han considerat com un lloc de reclusió i marginació i com el paradigma d’una institució totalitària que atempta contra els drets de la persona.
Només sota aquestes situacions extremes de dependència, és possible justificar transitòriament l’existència de residències psiquiàtriques. Una vegada acceptades aquestes reflexions es fa palesa la necessitat d’avançar cap a un nou model d’habitatge en l’envelliment per a persones amb o sense demència. No podem continuar acceptant un model de residències que no volem per a nosaltres mateixos.